Passatgera en trànsit | Pasajera en tránsito

Ningú no et veu, ningú no et mira i no existeix punt d’informació on preguntar. I tens tantes preguntes per fer!

Barcelona, 21 de juliol de 2015

núvols des de l'avióLa sensació d’aterrar a la teva ciutat natal després de viure un any i mig fora és molt desconcertant. Malgrat que passin els dies notes que encara no has sortit de l’aeroport, et sents una passatgera en trànsit… Amb els ulls enganxats a la pantalla de ‘Sortides’ de l’aeroport estàs a l’espera que aparegui la indicació de la porta per fer la propera escala del viatge.

La pantalla no es mou. I hi ha un moment que penses que el teu vol s’ha retardat perquè l’avió encara no ha arribat, o bé s’ha pogut avariar o no està llest… Tothom al teu voltant sembla saber cap a on es dirigeix: amb pas decidit, mirada al front… Ningú no et veu, ningú no et mira i no existeix punt d’informació on preguntar. I tens tantes preguntes per fer!

I resulta que la pantalla de les ‘Sortides’ no anuncia cap porta perquè ja has arribat al destí final. El cos hi ha arribat abans que el cap i que el cor, que encara són a la sala de les cintes esperant les maletes que van carregades de vivències i aprenentatges. I ara què? Saps perfectament que no cal tenir pressa a definir la nova ruta fins que tots els elements i totes les eines de què disposes arribin a destí. Cada una d’elles viatja al seu ritme i en el seu propi mitjà de transport.

Mentre no arriba tot el teu equipatge busques el silenci en una ciutat que no emmudeix, en una ciutat per on passeges dubtes i llances mirades furtives a persones que no miren als ulls, en una ciutat bonica, perquè mira que és bonica Barcelona i la seva gent: tots a l’última, però gairebé ningú es toca; tots amb presses però sense un rumb definit; tot tan perfecte que et resulta defectuós… I només fas que sentir-te lluny de qualsevol lloc. A poc a poc, et dius; pas a pas, et diuen. L’aterratge demana temps i espai i calma, perquè és cert, encara estàs aterrant, encara estàs prenent mides…

El més apassionant és que el viatge no ha acabat: el viatge continua en un nou paisatge geogràfic format per altres persones que et donen la benvinguda: que et donen l’oportunitat d’assaborir cada carícia enyorada amb cada retrobament, i et permets fluir a cada instant, connectant-te amb cada mirada, escalfant-te en cada abraçada.

Sigues anònima de nou, anònima per a tu i per als altres. Redefineix-te a cada pas.

la foscor just abans que es faci de dia

Redescobreix-te en la tornada, reviu els espais que t’han vist caminar, passejar, perdre’t… Sigues anònima de nou, anònima per a tu i per als altres. Redefineix-te a cada pas. Ubica’t allà on et sentis tu, allà on t’estimen, allà on estimes, on abracen cada un dels teus somriures, i també les teves pors, fins i tot quan sents les puntes dels dits dels peus fregar l’abisme.

Respecta els teus moments i transita: transita sempre per cada emoció. I flipa’t amb la vida, amb allò que et fa brillar els ulls. Emprèn el camí de la passió cap a tu mateixa i arribarà el moment en què trobaràs la porta d’embarcament que vulguis traspassar.

Bon viatge!

Elisabet Alguacil

…………………………………………….

Nadie te ve, nadie te mira y no existe punto de información donde preguntar. ¡Y tienes tantas preguntas por hacer!

Barcelona, 21 de julio de 2015

núvols des de l'avió

La sensación de aterrizar en tu ciudad natal después de vivir un año y medio fuera es muy desconcertante. A pesar de que pasen los días notas que aún no has salido del aeropuerto, te sientes una pasajera en tránsito… Con los ojos pegados a la pantalla de ‘Salidas’ del aeropuerto estás a la espera de que aparezca la indicación de la puerta para hacer la próxima escala del viaje.

La pantalla no se mueve. Y hay un momento en que piensas que tu vuelo se ha retrasado porque el avión aún no ha llegado, o bien se ha podido averiar o no está listo… Todo el mundo a tu alrededor parece saber hacia donde se dirige: con paso decidido, mirada al frente… Nadie te ve, nadie te mira y no existe punto de información donde preguntar. ¡Y tienes tantas preguntas por hacer!

Y resulta que la pantalla de las ‘Salidas’ no anuncia ninguna puerta porque ya has llegado al destino final. El cuerpo ha llegado antes que la cabeza y el corazón, que aún están en la sala de las cintas esperando las maletas que van cargadas de vivencias y aprendizajes. ¿Y ahora qué? Sabes perfectamente que no hay que tener prisa en definir la nueva ruta hasta que todos los elementos y todas las herramientas de que dispones lleguen a destino. Cada una de ellas viaja a su ritmo y en su propio medio de transporte.

Mientras no llega todo tu equipaje buscas el silencio en una ciudad que no enmudece, en una ciudad por donde paseas dudas y lanzas miradas furtivas a personas que no miran a los ojos, en una ciudad bonita, porque mira que es bonita Barcelona y su gente: todos a la última, pero casi nadie se toca; todos con prisas pero sin un rumbo definido; todo tan perfecto que te resulta defectuoso… Y sólo haces que sentirte lejos de cualquier lugar. Poco a poco, te dices; paso a paso, te dicen. El aterrizaje pide tiempo y espacio y calma, porque es cierto, todavía estás aterrizando, aún estás tomando medidas…

Lo más apasionante es que el viaje no ha terminado: el viaje continúa en un nuevo paisaje geográfico formado por otras personas que te dan la bienvenida: que te dan la oportunidad de saborear cada caricia añorada con cada reencuentro, y te permites fluir a cada instante, conectándote con cada mirada, sintiendo el calor en cada abrazo.

Sé anónima de nuevo, anónima para ti y para los demás. Redefínete a cada paso.

la foscor just abans que es faci de diaRedescúbrete en el regreso, revive los espacios que te han visto caminar, pasear, perderte… Sé anónima de nuevo, anónima para ti y para los demás. Redefínete a cada paso. Ubícate allí donde te sientas tú, allí donde te quieren, allí donde amas, donde abrazan cada una de tus sonrisas, y también tus miedos, incluso cuando sientes las puntas de los dedos de los pies rozar el abismo.

Respeta tus momentos y transita: transita siempre por cada emoción. Y flípate con la vida, con lo que te hace brillar los ojos. Emprende el camino de la pasión hacia ti misma y llegará el momento en el que encontrarás la puerta de embarque que quieras traspasar.

¡Buen viaje!

Elisabet Alguacil

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s