Carles Andrés, l’honestedat d’abraçar les pors per emprendre nous camins

Si no tens por no passen coses

EN CASTELLANO

Carles Andrés, dinamitzant una activitat amb els infants de l'escola de la comunitat Molino Los Arcos

Carles Andrés, dinamitzant una activitat amb els infants de l’escola de la comunitat Molino Los Arcos

El Carles agafa dues ‘combis’ (autobusos) abans no arriba a l’escola Ignacio Manuel Altamirano de la comunitat Molino Los Arcos, a San Cristóbal de las Casas (Mèxic). Amb cura prepara els materials que farà servir per treballar la sessió d’educació física i joc. Avui comença amb el grup de nens i nenes de 8 a 10 anys. La manca de mestres (dos per atendre 150 alumnes) fa que les classes siguin multigrau, i en una aula comparteixen aprenentatges els de primer i segon de Primària, en una altra els de tercer i quart, i en una tercera els de cinquè i sisè.
Mentre espera l’arribada de la classe de 3er i 4rt comencem una conversa que s’allargarà fins a l’hora de dinar i ens portarà des de l’escola fins a un local del centre: desfilant per espais tranquils a la muntanya, pel tràfic d’una combi (el transport més massiu i econòmic de San Cristóbal), pel bullici del mercat i caminant pels carrers.

En 4 temps, Carles Andrés

Entrevista amb la comunitat Molino Los Arcos de fons

Carles, per què creus que volem fer-te una entrevista?

Potser puc ser exemple inspirador per a d’altres persones, com algú que ha sortit de la seva zona de confort per apostar per les seves il·lusions. Crec que a la societat occidental estem en un paradigma que dificulta sortir-hi. Experiències com la meva: un català que creua l’oceà per educar nens/es en comunitats indígenes mostra que hi ha més coses apart de la feina remunerada i la família. No és un camí fàcil però a llarg termini un surt guanyant.

Sabem que no només has jugat a futbol durant tota la teva vida a diferents nivells, sinó que també és una de les teves passions… Si ens permets l’analogia: quina posició creus que jugues en el teu dia a dia?

Crec que tinc el rol de defensa central –la demarcació precisament en què jugava-: el defensa en general és una persona que no busca la fama, que treballa en silenci, pràctic i eficient per fer la seva feina. Evitar els atacs dels equips rivals, això és el que faig crec: intento preservar i protegir certs valors i drets d’un dels col·lectius més vulnerables: els infants.

Carles i Jordi conversen

Què et va fer volar fins a Chiapas?

Necessitava sortir de la rutina que m’estava consumint a Barcelona: tenia 26 anyets i molt estrès (em queia el cabell i tenia taquicàrdies). El cos m’avisava. Necessitava sortir del meu micromón i ampliar horitzons i vaig decidir fer un viatge de 4 mesos per Amèrica Llatina. Un viatge extern que va suposar un viatge intern i una nova mirada, amb una convicció més forta: era capaç d’abraçar la por, abans m’allunyava. Vaig entendre que és necessària per activar-te. Si no tens por no passen coses.

Aquella llavor va donar fruits tres anys més tard: el febrer de 2010 vinc a viure a l’altre costat de l’Atlàntic. Escullo Chiapas seguint el consell d’un bon amic amb qui compartim inquietuds i, sobretot, per la part de repte personal: anar a un lloc i començar totalment de zero m’ajudaria a espavilar-me i descobrir moltes coses.

Què hi vas trobar en aquest nou destí?

No coneixia la realitat social i política de Chiapas, el món rural i indígena va avivar el meu foc intern a tots els nivells: professional, ideològic i emocional. No només vaig començar a entendre, sinó també a sentir, paraules com dignitat o generositat. I això només és possible quan convius amb gent digna i generosa: capaç d’arriscar el seu benestar físic i familiar pel somni de tenir justícia social, lluitar pels seus ideals, per la seva forma de viure. El que més em va impactar és el paper de les dones, que no només tenen opressió política, sinó també cultural.

Quins han estat els teus passos durant aquests anys a San Cristóbal?

Detall de llibreta i sabataA banda de la feina amb Dinamic Internacional, aquest temps he conegut persones admirables que no sortiran als diaris ni a la televisió. La Maruca, per exemple, és un àngel caigut del cel que em va donar l’oportunitat de conèixer molta gent i d’acompanyar-la a les comunitats indígenes amb el projecte ‘Jugando para crear’. És una experta en danses i cants en llengua indígena i ho compaginàvem amb jocs cooperatius per treballar el gènere, la pau, la identitat… Aquest projecte va néixer a causa del context educatiu que existeix a Mèxic, on la població indígena està marginada per part de la Secretaria d’Educació. Aquesta és una realitat que visc de prop a l’escola on fem acompanyament educatiu amb Dinamic Internacional.

També he participat fent tallers amb infants a diferents comunitats zapatistes i he pogut conèixer com és una educació autònoma en una comunitat indígena, en contraposició a l’educació indígena inserida en el marc del govern. Els zapatistes estan més organitzats malgrat que tenen menys recursos: els nens i nenes miren amb dignitat i confiança. Vam arribar a fer tallers per a 300 infants i 60 mestres, gràcies a la Maruca i a la meva companya Aurora.

Una altra col·laboració que m’ha fet créixer i que encara mantinc és amb Educreando. Amb la Sílvia i el Martín he descobert un model alternatiu en què un educador compromès pot ser revolucionari per transformar coses. S’han convertit en els meus referents en el món de l’educació. L’educació és l’arma més poderosa per la transformació perquè fomenta l’autoestima.

Baixar la freqüència permet aflorar coses que sempre hem tingut amb nosaltres

Entrevista amb el Carles a la combiQuins són els descobriments més importants per a tu?

La gestió del temps i les relacions humanes. Venim d’una societat en què el temps és economia, diem que el temps és or, sobretot a la cultura catalana, en què el treball és el primer en l’escala de valors. Aquí el temps és art, l’art de saber viure. Hi ha més necessitats econòmiques però la gestió del temps és diferent, més humana, i també n’hem d’aprendre. Nosaltres l’hem de gestionar, no el temps a nosaltres. Al principi, però, la manca de puntualitat m’afectava força.

I sobre les relacions humanes… sento que aquí són més profundes. Les abraçades, el contacte físic, els amics són més propers: et miren als ulls per saber com estàs. Allà ens ho deixem pel camí. Aquí vaig sentir que podia obrir el cor a més persones. Baixar la freqüència permet aflorar coses que sempre hem tingut amb nosaltres.

També he après a estar sol. Venir aquí em va permetre enamorar-me d’un Carles desconegut, en el temps de solitud que m’he regalat.

LlibretaDe quina realitat venies i amb quina et vas trobar?

Em vaig educar en una escola d’un barri obrer de Barcelona, de majoria d’ètnia gitana, on el nivell de violència era molt gran i havies d’estar defensant-te contínuament. Vaig tenir la sort de tenir valors molt grans a casa (per part dels meus pares) i comptar amb el suport de l’esport, però la societat t’educa per reproduir patrons, seguir la cadena. Trencar aquestes barreres, aquestes pors, no és fàcil. Jo li dic “indefensió induïda”: el sistema et fa creure que no pots. Aquí a Mèxic la població indígena ha patit aquesta indefensió durant quasi 500 anys. És una càrrega molt feixuga que, per exemple, fa que s’ajudi més al de fora que no pas a la persona d’aquí de tota la vida (l’anomenat “malinchismo”). Una estratègia d’exclusió més per part del govern.

Aquí he entès, per exemple, la infància del meu avi, quan tenia 11 anys (als anys 40) la seva realitat no diferia de la dels infants d’aquí a aquesta edat. A les últimes converses que vaig tenir amb ell abans de morir m’ho va confirmar: el nen que creix per portar diners a casa, que va a treballar descalç, quan l’educació no és la prioritat.

Aquí el temps és art, l’art de saber viure

Amb què et quedes del que estàs vivint?:  Què has après d’aquí? Què has après de tu?

He vist que pots ampliar la zona de confort i que això només depèn de la teva actitud, coneixement intern i compromís. Una altra cosa que he après és que no sóc ni vull ser salvador de ningú. Aquí hi ha molt paternalisme des de fora i per apoderar cal acompanyar, sinó tractes a l’altre com a poqueta cosa.

A més, sento que sóc una persona molt afortunada, estic molt content de valorar més la meva família i relacions personals. A tenir més confiança en mi mateix. Poder veure i escoltar la gent com està (el que parlàvem abans). Un altre tipus de llenguatge.

Jordi i Carles a l'andador de Guadalupe
Portes 4 anys ja vivint aquí, en quin moment realment vas sentir que deixaves d’estar de pas?

Quan vaig tornar a Mèxic després de la primera visita a Barcelona vaig sentir que tornava a casa, va ser quan me’n vaig adonar. Em va costar molt la forma de relacionar-me allà, em vaig sentir molt sol malgrat estar amb molta gent. Vaig sentir que la meva vida havia de continuar a Chiapas perquè estava més a gust i més interrelacionat amb la gent.

Ara em sento, després d’haver estat uns mesos a Puerto Rico (d’on és la meva parella), que puc gestionar-ho millor i que podria tornar-hi. Penso que a molta gent li costa entendre-ho i entendre’m. Al principi m’indignava, ara no em preocupa tant: no han de comprendre-ho tot. Si la meva gent em veu feliç ells també ho estan. El més important és ser feliç: jo he buscat aquest camí.

El més important és ser feliç: jo he buscat aquest camí.

Com gestiones la distància: la comunicació, l’enyor?

No tinc la necessitat de comunicar-me constantment amb la meva companya o amb la meva família. Intento concentrar-me en el present. Al final les coses es normalitzen. Una de les coses que m’afecten més és que els meus pares es fan grans i em perdo el dia a dia amb ells.  També m’agradaria tenir més a prop el meu germà (viu a Miami).

El que porto pitjor és la distància amb l’Aurora. Dins la distància amb la parella entren pors, no saps què passarà. Per mi hi ha dos temes bàsics a treballar: la confiança i el concepte d’amor incondicional (voler la felicitat de l’altre per sobre de tot, sense tu deixar de ser feliç). La clau és si aquesta distància la canalitzes cap a la felicitat o cap al patiment. Si no ho aconsegueixes és el moment de prendre decisions: si et mous o et quedes, i de quina manera.

Malgrat la distància física, la relació continua, no desapareix. Canvia. La connexió està sempre. El vincle es transforma. Aquí entra el concepte de confiança. No hi ha un altre camí.

Diries que la distància apropa o la distància és l’oblit?

Creus que es pot oblidar?

Parlant de distància i vincles… Segueixes l’actualitat del teu país? Ha canviat la teva mirada?

Crec que el conec més des que sóc fora. Tinc una visió més àmplia de la cultura i de la història del meu país.
Aquí la manipulació política i dels mitjans és més descarada, crec que la gent és més vulnerable. Malgrat que, al mateix temps, hi ha models organitzatius autònoms indígenes que haurien de ser un referent per a nosaltres, per a Europa.

Carles Andrés
Quina empremta t’agradaria deixar?

Una llavor, que tingui a veure amb la part humana: contribuir a que puguin viure millor.  A créixer com a persones, a estimar-se més. Com ells han fet amb mi.

Alguna pregunta que voldries que et féssim?

Què està passant al món que no veiem?

Alguna que t’agradaria fer-te?

Una que encara està per fer. I crec que seria més d’una.

Més que el destí el que més m’importa és gaudir del vol

Per què t’agradaria que servís aquesta entrevista?

Per aportar un gra de sorra en la transformació. I també per contribuir a un altre tipus de periodisme més humanista i positiu, que parli de les persones des de la voluntat, el cor i la possibilitat. Iniciatives o entrevistes com aquesta són importants per transformar la mirada dels mitjans de comunicació (de la societat en general), perquè no sigui només una saturació de desastres, corrupció, etc. No només apostar per la desconfiança i les coses negatives. Hi ha mil projectes i propostes inspiradores que és important que tinguin altaveu perquè ens engresquin a construir i a creure que el que tenim a dins també pot ser una realitat

Què vol dir Svilel Pepen per a tu?

És una frase sagrada: primer perquè és d’una llengua indígena ancestral com és el tzotzil que respecto moltíssim, i després perquè té molt a veure amb la transformació personal i col·lectiva. Necessitem volar i volar bé. Si no estem preparats per volar l’hòstia serà forta. Com a éssers humans hem caigut moltes vegades. Hauríem de pensar si hem après a volar bé abans o si aquesta manera de volar ens ajuda o no.

Fins on t’agradaria volar?

Més que el destí el que més m’importa és gaudir del vol. Viure una vida més conscient.

Eefecte papallona - Carles_editado-1
Més informació

www.dinamicinternacional.org

Passeig fotogràfic per l’entrevista
Anuncis

7 responses to “Carles Andrés, l’honestedat d’abraçar les pors per emprendre nous camins

  1. UAU! M’ha encantat. Fa pensar… ; )
    Esperaré les properes amb ganes. Abraçades i felicitats per la feina que esteu fent, valents!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s